Somnis - Joël Ródenas López

(Exposat al Goletart 2013)
Els somnis... Aquells que molts de pics són incoherents. Altres pics, ens donen falses esperances o ens enfonsen. Increïbles.
Aquí va una de les meves creacions sobre un somni (de tants) que vaig tenir. Esper que ho gaudiu.

Somnis

Obro els ulls, només veig obscuritat,

infinita, que m'enfonsa dins la immensitat.

Tanco els ulls, tot seguit, els torno a obrir,

no podeu imaginar, quina sorpresa per a mi.

Em trobo al meu antic institut, envoltat pels meus amics

un dia qualsevol. L'arc de Sant Martí

de sobte, surt pel cel. Blau, clar, harmoniós,

com en un camp d'èxtasi de serenitat i de control.

De sobte, els meus amics desapareixen

i amb ells, l'arc de Sant Martí.

Tota l'escena, ara, plena de romaní

ballant amb el vent, fent com una mena de camí.

El segueixo, sense cap tipus de mirament.

Un camí llarg, fi, que pareix que no té final,

només romaní, aire i la meva soledat.

De sobte dues persones se'm presenten al meu davant.

No aconsegueixo distingir els seus rostres,

només un vestit blanc, perfecte i llarg

acompanyat d'un nin, que l'únic que fa és plorar.

Llàgrimes de tristesa, llàgrimes aspres.

M'atrac corrent, tal vegada s'ha fet mal,

m'acoto cap al nin i li demano que com està.

Em fixo amb la seva cara, em resulta familiar,

sóc jo quan era petit, agafat de la seva mà.

El meu jo petit deixa de plorar,

em mira amb menyspreu, tot desconfiant.

Mir a la dona, la seva mirada és semblant,

m'entra plorera, tot fent que m'aixequés.

Jo, nirviós, miro cap a tots els costats,

vull tornar a la fantasia, vull tornar a la meva realitat.

Vull tornar al camí, vull tornar a ensumar el romaní,

vull agafar la mà de la dona, vull tornar a ser el nin petit.

Em tranquil·litzo. El missatge m'ha quedat molt clar:

els somnis, somnis són i sempre ho seran.

Adéu - Joël Ródenas López

(Exposat al Goletart 2013)
No fa falta posi cap comentari per aquest poema... Els darrers versos parlen per ells tot sols...
Adéu.

Adéu

Sé que és imprudent mirar-te des de lluny,
veure't passejar, sense el meu braç i el meu abric.
Doncs em vénen records, que se'm claven com un puny,
al cap, a la galta, al cos, al cor i a l'esperit.

Com estaran els cinemes on vaig tocar la teva mà?
O el gelat de la tarda? O el petó que et vaig donar?
Potser per a tu, tot allò va ser una beneitura,
a jo, en canvi, em va donar la vida pura.

Que bella et veies quan la nit t'ancorava,
quan la teva mà es tornava amb la meva.
I si tot llavors per a tu no va ser el que esperaves?

Pensant i pensant, només arribo a una gran pena.

Arribat a aquest punt, no em queda una altra opció.

No em cerquis, no em parlis, no demanis per jo.

Viu la teva vida, viu el teu amor

i no t'amoïnis per jo. Jo ja sóc mort.

Retorn

Bones a tots.
Primer, dir que entre una cosa i una altra (com sempre) no he tingut temps i he descuidat totalment el blog, cosa que m'ha fet recapacitar i tornar amb més ganes que mai.
Quan ho tingui preparat (entre demà i passat demà) penjaré els poemes que vaig exposar al Goletart, un esdeveniment del qual vaig formar part i que em va fer agafar més força per seguir escrivint. Amb tot això, vull donar les gràcies als organitzadors d'aquell fabulós esdeveniment, a Biel Pol, per fer una llegida en veu alta de dos dels meus poemes i a tota la gent que va venir i, també, als que es van aturar a comentar amb jo els poemes. Moltes gràcies per tot!
No faré l'error de penjar cada dia/cada dos dies una obra, ja que després em quedo sense material. Penjaré una/dues obres cada setmana, amem si així aquest blog pot evolucionar, de la forma que sigui.
Dit això, em disposo a continuar amb la feina. Una abraçada i salut!

Seguem arran - Joan Fuster

Tornam amb un poema, però aquest pic amb un to més reivindicatiu... La llibertat d'expressió, de paraula, la cultura, ... Temes que pareixen que a certes persones, avui en dia els hi importa més ben poc. Seguem arran, d'en Joan fuster.

Seguem arran

Instruïm-nos,

per culturitzar-nos i aprendre

la lluita que ens cal reprendre.

Organitzem-nos,

perquè junt avança passa a passa

el poble unit en una sola massa.

Culturitzem-nos,

perquè de la nostra llengua no ens podem desprendre

l'actitud del govern que no es pot comprendre.

Mobilitzem-nos,

revolucionant-mos baix un ideal pur

només lluitar tendrem futur.

Cal que seguim aquestes passes,

per aconseguir la llibertat tan desitjada

per deixar de ser la sacietat assetjada,

ser Països Catalans amb igualtat de classes.

JUNTS PER LA LLIBERTAT!

Sonet per la mort - Joël Ródenas López

(Exposat al Goletart 2013)
Bones a tots i a totes, esper que estigui anant be.

Entre estudi i altres històries, aquest dies el més segur es que baixi el ritme de les entrades al "blog"... Però continuaran!

Avui vos duc un poema relacionat amb la mort, aquella cosa que ens atemoreix a tots. De la meva part, no només existeix la mort biològica... També està la mort dels sentiments, dels records, de les vivències... Tal com diria una bona amiga meva: quina pena!

Esper que gaudiu d'aquest poema.

Per cert, qui es fixi en la mètrica d'aquest i de molts poemes meus, per el temps... Per jo la poesia es una via per a amollar tots els meus sentiments lliurement i gaudir de fer-ho.

Sonet per la mort

Saps que de vegades he pensat en la mort?

Aquella mort lenta, quan l'amor s'acaba

que et consumeix el cor, com a un paper una flama,

i et deixa un buit que només emplena el rancor.

Oh, maleïda mort, que amb jo fas camí

com un paràsit, esmicolant el meu cor.

Amputant-me els sentiments, deixant només la por

que em causa pensar i esperar el meu destí.

L'amor: sentiment pur, incontrolable,

molts de pics, sentiment inestable.

També, sentiment que ens ensenya a viure.

Però igualment, les gràcies li he de donar

a aquest sentiment, maleït i que ens ajuda a pensar,

ja que sense l'amor no podria sobreviure.

Estranyes raons de la vida - Catalina Maria Mascaró

Perdonau aquests dies de "vacances", entre temes personals i diferents coses, no he tingut temps.
La vida... Impredictible per a nosaltres. Qui no ha pensat que passaria si no hagués fet aquesta cosa, no hagués conegut aquesta persona o el que sigui? Que ens passarà avui de cap vespre? Demà? Massa preguntes i mal de caps...
Avui anam amb una narració breu de na Catalina Maria Mascaró, titulada Estranyes raons de la vida.

Estranyes raons de la vida

Nit freda, obscura, trista, ella. Asseguda sola observant atentament com les petites gotes de pluja corren avall per la finestra de l’habitació. Aquella habitació on havia viscut tants de moments. Moments inoblidables, feliços. Moments d’una vida passada que estranyava. D’una vida sense mal de caps, sense altra preocupació que la de respirar ja que els somriures naixien del seu interior en tot moment. Uns somriures que no tenien explicació, però que a l’hora significaven molt. Ara les coses havien canviat. Tot havia canviat, pot ser per bé, pot ser per mal. No ho entenia, no ho comprenia. No sabia que fallava, però aquelles gotes de pluja realment eren el reflex de les llàgrimes que corrien per la seva cara.

Diuen que cal passar pàgina i seguir. No es sap per quins motius ella va passar la pàgina, però no va tancar el llibre. Ara una bufada de vent freda, gelada va aconseguir travessar les murades d’aquella habitació tenebrosa i va tornar a girar les pàgines del llibre. Les pàgines on hi havia escrits els seus millors moments. Aquell passat que creia enterrat. Aleshores un calfred recorre tot el seu cos. El telèfon torna a sonar. Era la cridada definitiva, la que li tornava a obrir la porta del seu cor. La cridada que esborrava l’amargor del present i tornava a fer sortir el sol.

La felicitat - Sheila Jimenez

La felicitat... Aquell concepte tan ambigu. Que es exactament ser feliç? Sentir-se be amb tu mateix? Estar be en tots els àmbits? Estar al costat de aquella persona estimada? Qui sap...

Avui vos duc (com s'ha de catalogar tot, ja que s'ha creat un sistema en el que s'han de catalogar totes les obres amb etiquetes) una espècie d'article d'opinió. La felicitat, de na Sheila Jimenez.

La felicitat

La felicitat, com ja se sap, és una paraula que defineix alguna cosa molt abstracte i ja posseeix una definició de diccionari, però a mi aquesta definició no em serveix.
Per a mi, la felicitat resideix tant en les petites coses del dia a dia que per a la gent poden arribar a ser menyspreables com en les grans gestes que requereixen temps. La felicitat és un tresor que val molt, més que qualsevol obra d'art de Dalí o Picasso. És alguna cosa que nosaltres hem d'aconseguir pels nostres mitjans, ja que no té cap preu. Aconseguir aquest preuat tresor requereix treball i esforç, i encara que de vegades fan venir ganes d'abandonar, cal pensar en la meta a la qual ens condueix tal gesta. Hi ha felicitat que requereix esforç, una altra que no tant, una altra que requereix manteniment, però totes ens satisfan igual. Per ventura, no es considera felicitat observar el cel i imaginar-te solcant entre els núvols? No és felicitat poder escoltar la teva cançó preferida? No és també tenir a algú amb qui compartir alegries i penes, sabent que tens a algú que et recolza? La felicitat que resideix en les petites accions, com una carícia, un t'estim, o un simple agraïment són les que ens van animant en el dia a dia. Per desgràcia, jo manco d'algunes parts que componen el gran trencaclosques de la felicitat, però sé que si treball i m'esforço a trobar-les, les acabés trobant. Somnis i ambicions tinc; gent que conegui també, però que realment estiguin quan les necessito hi ha molt poca. Si segueixo buscant trobaré a gent que em comprengui tal com sóc i que mai m'abandonarà. Mentrestant, cal aixecar-se amb un somriure en la cara, gaudint dels petits plaers de la vida que atorguen aquesta felicitat que ens omple a tots, i aniré completant el meu panell i encara que hi hagi moltes parts en la qual fan venir ganes de deixar-ho tot i fugir, no abandonaré, perquè el meu gran somni, la meva felicitat, depèn de mi, de ningú més. No cal deixar que ningú et lligui les ales ni lligar-te-les tu mateix per poder ser “feliç” i conformar-te.